La Promesa, al Teatre Borràs, és una comèdia amb mala bava. Una comèdia que ens parla de nosaltres, del que volíem fer quan érem joves, del que fem quan som adults…
La Promesa, una comèdia de retrobament
L’Eduardo Lloveras, l’Eduard Buch, en Marc Rodriguez, la Mercè Martinez, i a Carol Rovira o la Clara Altarriba (que alternen la interpretació del paper de Paula) són aquest grup d’amics que es retroben, després d’anys d’allunyament.
La Paula, l’amfitriona perfecta, la de les grans festes, els ha convidat a casa seva. És una festa ambientada en els anys de la seva joventut: els anys 90. Tots hi van disfressats. La música és una part important del muntatge. La música i el ball (gran Eduardo Lloveras… què bé que balla!!!).
Una comèdia molt enverinada…
La trobada comença amb alegria, però, aviat hi haurà sorpreses. La Paula ha decidit enverinar-los a tots. El passat torna per saldar comptes, per tancar ferides… per venjança? La colla d’amics haurà de descobrir com sortir-se’n de cul de sac on els ficat la Paula. La Cap de Colla del Cau, que ho dirigeix tot amb mà ferma.
El text és divertit i aporta molts moments de rialla. El muntatge de Pau Roca permet que tingui un ritme vibrant. Les coreografies dels anys 90 estan molt ben interpretades i, sobre tot, molt ben col·locades en el muntatge.
Bones interpretacions
Tots els actors, L’Eduardo Lloveras, l’Eduard Buch, en Marc Rodriguez, la Mercè Martinez, i la Clara Altarriba (que era la Paula del dia que hi vàrem anar), interpreten el text amb un atabalament que va en increment i que passa de l’alegria immensa a la por, els nervis, la ràbia…
L’escenografia reflecteix l’estatus de la Paula, una noia de casa bona, que té una visió de la vida i dels seus amics… una mica particular.
L’Eduard Buch, l’Ivan, i la Mercè Martínez, la Sara, són propietaris d’un negoci. Són socis. Ell té una parella 20 anys més jove i és a punt de tenir un fill. Ella té una filla, està casada en un matrimoni ja rutinari. En Marc Rodríguez, en Pito, és un advocat solter, amb molta feina, i una casa a Tailàndia on hi va sovint. L’Arnau, l’etern enamorat de la Paula, des de l’adolescència. I la Clara Altarriba, la Paula, l’amiga que els uneix, que els reuneix, que organitza trobades, festes impressionants.
Tots, en un entorn tancat, d’on no poden fugir sense patir-ne les conseqüències, tots hauran de trobar què han de fer a partir d’aquesta nit. Perquè aquesta nit sí que la festa serà inolvidable.
Un text molt ben construït
El text de Yago Alonso i Sílvia Navarro està molt ben construït i crea una intriga que va creixent fins al final… un final que fluixeja una mica, li falta mala bava. Un final massa conciliador.
Després de gairebé 90 minuts de mala llet, un final més vitriòlic, potser, hauria estat més escaient. Però el final, al capdavall, acaba abraçant els valors del CAU, que semblen rebrotar en aquesta colla d’amics… si és que ho continuaran sent.
El vestuari està molt ben dissenyat. Cadascun dels actors va disfressat d’algun referent dels anys 90. I ho han clavat. Igual que la selecció musical. Tot encertadíssim. Uns balls molt ben coreografiats, ben interpretats, que contrasten una mica amb unes actuacions que, en alguns moments, semblen massa excessives.
La Promesa, al Teatre Borràs, una comèdia amb mala bava que ens recorda que una vegada vàrem ser joves i vàrem fer-nos moltes promeses… quines hem complert?
Valoració Kultureta
4 sobre 5
Una comèdia àcida amb bon ritme que us farà riure molt. Una comèdia que us farà recordar quan éreu joves i us menàveu el món. Una comèdia que ens fa veure que la vida no sempre és el que volíem… però que sempre podem intentar deixar un món millor per als que venen després.
Deja una respuesta