Ella i màquina: el brutal tàndem d’Agata Roca i Enric Cambray

A la petita i misteriosa Sala Heartbreak de Sants hi podem trobar l’Agata Roca i l’Enric Cambray (tàndem brutal) representant «Ella i màquina», sota la direcció de Sergi Belbel. 

Aquesta peça pesant -i no ho dic perquè sigui pesada d’insuportable, sinó pel gran pes que va adquirint- ens proposa una reflexió sobre la vida, la mare de la família i tota la càrrega que ella va amuntegant sobre la seva esquena al llarg dels anys.

La mare, és ELLA, l’Agata Roca. I no ens ha sorprès; ho fa molt bé, ELLA és una gran actriu i te la creus. ELLA és una dona d’uns cinquanta, deduïm, i dialoga amb les persones del seu entorn a qui representarà Cambray, de forma al·lucinant. El fill, el marit, la filla, el perruquer, l’amiga, el pare, el cap, el becari… TOTS I TOTES seran el mateix Enric Cambray. Ja ens avisen a l’inici de l’obra; «Jo sóc ELLA», «Jo sóc TOTS i TOTES les altres».

Seguint la línia general de la Heartbreak, veiem una escenografia senzilla -casi nul·la- i un vestuari «de carrer», gairebé. Però tal com defensa el director, aquesta aparent senzillesa no la podem relacionar amb una obra «fàcil», ja que requereix molta precisió escènica. 

Ella i màquina és una obra que té una sorpresa o un «secret» final, que és l’aparició de «màquina» i que cadascú li donarà un sentit diferent, ja que pot ser un personatge ambigu (tot i que quedi molt clar què és, ja veureu de què us parlo, no vull fer spòiler). Què representa aquest últim personatge que apareix? què provoca en la protagonista i què li planteja?; són qüestions a les quals haurà de donar voltes cada espectador. 

Valoració Kultureta

5 sobre 5

Tot i que és una peça teatral que critica el sistema capitalista actual, la hipocresia, la superficialitat, ho fa des de l’humor i l’ironia. I encara que la primera part de l’obra és extramadament dura, en la segona ens reconciliem una mica amb els personatges i ens permet veure-hi una mica d’esperança.

Em va fer pensar en la pel·lícula de «La vida és bella», en la qual hi ha dues parts clarament diferenciades, una en la que hi regnen la màgia, l’alegria i els colors, i la segona, on hi apareix la crueltat, la grisor, la mort (però tot i així amb una escletxa de llum). 

Ella i la màquina és una reflexió sobre nosaltres, sobre les nostres mares, i els nostres fills, sobre les coses que diem i les que no i les que potser hauríem de dir. També sobre la comunicació i l’empatia. 

Jo la vaig veure ahir i encara l’estic païnt, però em va encantar.