El Teatre Goya presenta un nou text de Jordi Oriol: L’últim àtom. Un text que no és fàcil. Un text que ens obliga a no perdre’ns una sola paraula. Un text on la física i la lingüística, les matemàtiques i la sintaxi, van juntes. On l’ordre còsmic i el caos s’alternen.
Lingüística i física es donen la mà a L’últim àtom
Dues classes magistrals, de llengua i de física, amb pissarra i guix (res de pissares digitals!) obre aquest muntatge on es barregen les històries d’un govern enfrontat a una crisi que ha de resoldre d’una família que ha perdut una filla i, que com la teoria de Schrödinger, no saben si es viva o és morta.
I un regidor que és allà però no hi és perquè fa i no fa de regidor.
Un text molt divertit que posa en evidència que ens movem en un món ple d’incerteses… i que no cal saber ni física ni lingüística per adonar-nos-en. Un món que ens omple d’informació però ens embena els ulls, literalment.
Gran escenografia i posada en escena
L’espai escènic, que es va dibuixant amb guix a mesura que l’obra avança, és un gran disseny. Un escenari que es va omplint i buidant segons les necessitats del muntatge.
El vestuari, que permet que els actors interpretin més d’un personatge, fa que els canvis siguin ràpids i àgils. Els moviments escènics són com una dansa ben coreografiada. Cap moviment és superflu. Tot està fet perquè funcioni com un rellotge.
Els àtoms que es mouen en l’univers de guix
En Joan Carreras, la Mia Esteve, la Carme Milan, en Carles Pedragosa i la Lara Segur (que, per causa major, no va poder sortir a escena) són els àtoms que es mouen en aquest univers de guix.
Cal agrair la feina del Regidor de Sala, en Rubén Ametllé, que va substituir-la… o potser no. O potser és un joc on ningú no és el que sembla i el Regidor és el Regidor però no ho és.
Unes interpretacions que es mouen entre la comicitat i la tristesa. L’alegria i el dolor conviuen en els personatges. La por i la incertesa. Són personatges i, alhora, són molt humans.
Jordi Oriol ens fa viure la incertesa
L’últim àtom és un muntatge escrit i dirigit per Jordi Oriol on, des de bon començament, no sabem on som, no sabem què estem veient, no sabem si els actors són actors o potser són una altra cosa…
Des del primer moment, en Jordi Oriol ens fa viure la incertesa que viuen els seus personatges. I ho fa mentre ens arrenca més d’una rialla. La incertesa i l’absurditat es barregen. I riem perquè, de tant en tant, som conscients de què la incertesa també forma part de nosaltres. L’absurditat ens envolta.
Valoració Kultureta
5 sobre 5
L’últim àtom, al Teatre Borràs, un text molt eficient, molt ben escrit, molt ben dirigit. Un text que ens obliga a pensar, a dubtar de tot… i a riure’ns una mica de tots nosaltres, que som tan absurds i plens d’incertesa com els personatges que tenim al davant.
Deja una respuesta