Quim Masferrer es posa en la pell d’un home a qui li acaben de dir que li queden només 90 minuts de vida. Un compte enrere que, de tant en tant, apareix projectat al fons de l’escenari.
En pijama i assegut en una cadira de rodes, ens rep a tots, agraint que l’haguem anat a veure. Al capdavall, tothom està massa ocupat per anar a perdre el temps en visitar una persona que és a punt de morir.
I, de fet, el seu monòleg gira al voltant d’aquest tema: del temps, del temps que perdem fent allò que no volem, del temps que se’ns escapa mentre dubtem, mentre tenim por, mentre ens amaguem.
Un muntatge de 90 minuts de vida
Durant 90 minuts, en Quim Masferrer, un home que ja no té res a perdre perquè ho té tot perdut, ens dona una lliçó de vida: la proximitat de la mort li dona una lucidesa que vol compartir amb tots nosaltres: hem de gaudir de la vida. Hem de perdre la por.
L’home a punt de morir passa per diferents estats d’ànim: des de la tristesa més gran perquè no veurà més la mare, a l’eufòria de poder fer el que vulgui, encara que sigui per un temps breu, perquè ja no pot tenir por de res.
El muntatge es complementa amb una road movie en cadira de rodes final. Un muntatge molt divertit. Una fuga endavant…
L’escenari és buit
Amb unes cortines blanques al voltant. Un espai asèptic, impersonal que només es trenca per la presència d’un home vestit de negre que activa la pantalla del compre enrere quan, de tant en tant, passa per allà.
El text, a estones, s’omple de tòpics. És divertit, però ja sabem com acabaran molts dels acudits. Fer un monòleg de 90 minuts sobre el final d’una persona no és fàcil. El temps està ben controlat i les pauses en el text estan molt ben fetes i molt ben col·locades…. però els moments de música semblen més per omplir minuts que cap altra cosa.
Crítica Kultureta
3,5 sobre 5
Temps, al Teatre Borràs, és un monòleg divertit que ens parla més sobre la nostra por a viure que sobre la mort. Un monòleg que ens repta a pensar que la mort és l’única cosa segura que tenim i que, per tant, gaudim de la vida. Carpe diem.
El monòleg és interessant… però, potser només amb 60 minuts n’hi hauria prou. Un monòleg fet a mida per als seguidors d’en Quim Masferrer.
Deja una respuesta