Poncia al Goya: Un gran text. Una gran interpretació

Luís Luque li ha dedicat un monòleg a Poncia, la minyona de La Casa de Bernarda Alba. Un monòleg que podeu gaudir al Teatre Goya.

Adela és morta. Adela és enterrada. Davant la terra encara remenada, Poncia ens parla de la noia… i, a partir d’aquí, fa un repàs a la resta de la família de Bernarda Alba. No es deixa a ningú.

Després d’enfadar-se amb Adela i dir-li que és una covarda, que no ha sabut esperar, que ho ha fet tot malament… continua amb Bernarda Alba, amb les filles (en una bona imatge amb 4 gots plens de llet i un gerro). Angustias, Magdalena, Amelia, Martirio… les quatre germanes també reben la còlera de Poncia. Però no ho deixa aquí: també s’encara amb la figura de Pepe el Romano, que titlla de covard, de poc home… 

Poncia també té paraules per al seu marit, Evaristo, i per als seus fills. Uns fills que es cuidaran d’ella quan ja no pugui treballar més. És en aquests moments on Poncia es revela com una dona que estima, que dona generosament, que rep respecte i amor. I també per Maria Josefa, l’àvia, vestida sempre de núvia, la boja… perquè és la que diu la veritat sense que ningú no l’escolti. Com una Cassandra a Troia. Avisa de la tragèdia en va.

En el monòleg, especialment quan parla amb Bernarda i les quatre filles, Poncia també deixa molt clar que el món en el que viu és un món injust, on a cadascú se li ha donat un lloc en l’escala social i aquest lloc és gairebé inamovible. Ella té molt clar quin és el seu lloc. Però Poncia és molt llesta… i també sap quin és el lloc de Bernarda i de les seves filles.

Poncia ha vist, ha sentit i ha callat durant molt de temps. Ara ja no calla. Però no ho fa de forma desbocada. Ho fa amb enteniment. Cuidant cada paraula. Cada gest. 

Luís Luque ha escrit un monòleg esplèndid

Seguint l’estela de García Lorca però sense voler copiar-lo. Poncia és un personatge Lorquià a qui Luís Luque ha donat vida pròpia. 

L’escenografia, dissenyada per per Mónica Boromello, reflecteix les finestres tancades, l’angoixa, l’atmosfera asfixiant de la casa de Bernarda Alba. Unes cortines que no deixen veure res, que tapen el sol, el vent, les estrelles… 

El vestuari d’Almudena Rodríguez Huertas ens mostra una dona endolada de cap a peus. Una dona encongida sota el pes del negre, una dona que, al final, pot respirar.

La interpretació de Lolita Flores és superba

Magistral. Omple l’escenari amb la seva veu, amb els seus moviments. Diu el text amb sentiment. El vestuari de dol la fa petita visualment, però ella es fa gran en escena. Poncia deixa de ser una bassa estanca a ser una tempesta amb llamps i trons. 

Només caldria indicar que, al principi de l’obra, caldria apujar el volum del micròfon perquè les primeres paraules, dites reres les cortines, se senten molt fluixetes i costa seguir el text.

Poncia, al Teatre Goya, és un molt bon text. És un muntatge amb una molt bona interpretació. Una interpretació esplèndida, plena de matisos, plena de sentiment, plena de complicitat amb el públic. 

Si no hi heu anat encara, aneu-hi. 

Valoració Kultureta

5 sobre 5

Li hauria agradat a García Lorca aquest esqueix de la seva obra? Doncs jo penso que sí. Poncia és un personatge prou potent i es mereix aquest text.