El diagnòstic de càncer al cinema sol venir acompanyat de violins, llàgrimes i habitacions d’hospital fosques. Però, de vegades, apareix una joia com ‘Nino’, l’òpera prima de la directora Pauline Loquet que ha conquerit l’última edició del Festival de Canes, per capgirar-ho tot. Aquest divendres 26 de juny s’estrena a les nostres sales una pel·lícula que, sota una aparença discreta, petita i intimista, amaga una de les propostes més lluminoses i necessàries de l’any.
La premissa és directa: a la primera escena de la pel·lícula (tranquils, zero spòilers), al Nino, un noi de 28 anys, li diagnostiquen un càncer. Casualment, aquell mateix cap de setmana en fa 29. L’obra decideix tancar el focus en aquests dies previs a començar la quimioteràpia, el dilluns següent.
Caminar al costat d’un protagonista memorable amb Nino
El gran triomf de la pel·lícula és el seu protagonista absolut, un Teodor Pellerin memorable que es posa el personatge a l’esquena de principi a fi. Lluny de veure una persona feble o lluitant contra els estralls de la malaltia, veiem un jove ple de vida, que es troba perfectament i a qui li han agafat el càncer a temps.
L’espectador es converteix en el seu ombra durant aquest cap de setmana de transició, i l’acompanya en la digestió de la notícia. És fascinant veure com ho gestiona: a la seva mare li amaga la veritat dient-li que passa per una depressió, i només s’ho confessa a un amic per un motiu purament pràctic: necessita que algú li faci costat durant les sessions de quimio. Una mirada crua, íntima i despullada d’artificis.
El potet de l’esperma i els fills sense parella
Més enllà de la malaltia, la cinta obre un melic generacional boníssim al voltant de la paternitat i la maternitat en la joventut. Al Nino el adverteixen que el tractament el pot deixar estèril i li donen un potet per congelar esperma. El potet l’acompanyarà com un tòtem durant tot el metratge.
Aquest fet enllaça amb altres personatges secundaris: una noia que s’està hormonant per ser mare soltera i una altra que també s’ho planteja. Tres joves, sense parella, que de cop es veuen obligats a decidir si volen un futur amb fills o no. Una reflexió colpidora sobre el pas a la vida adulta.
Avís per a navegants Kulturetes
Nino és una pel·lícula delicada, que es pren el seu temps i cuina l’emoció a foc lent. Si ets dels que necessita explosiones, persecucions o acció trepidant a cada minut, no hi vagis: t’adormiràs directament a la butaca. Això és cinema per respirar-lo a poc a poc.
VALORACIÓ KULTURETA
🍺🍺🍺🍺 (4/5 cerveses. Delicada i lluminosa)
«Nino és un cant a la vida abans de la batalla. Pauline Loquet debuta amb una sensibilitat extrema, i Teodor Pellerin fa un treball que et deixa enganxat a la pantalla. Una pel·lícula intimista que fuig del melodrama per regalar-nos un cap de setmana ple de veritat i llum.»
Deja una respuesta