Hem anat al Teatre Poliorama a veure Pares normals, l’esperadíssima comèdia musical d’Els Amics de les Arts i Minoria Absoluta. Fa temps que els seus fans no assistim a concerts i és que, Els Amics de les Arts han estat absolutament absorbits per aquest que és el seu primer musical.
Pares normals, un musical d’Els Amics de les Arts i Minoria Absoluta
A la platea del Poliorama s’hi ajunten seguidors del grup, però també de Minoria Absoluta i de molts altres membres de l’equip i és que, a Pares normals s’ha unit un grup molt potent de professionals per a fer una feina molt ben feta; Marc Artigau (autor), Sergi Belbel (direcció escènica) i Marta Tomasa (coreografia).
Totes les cançons del musical són originals d’Els Amics de les Arts i especialment compostes per a aquest espectacle. El grup signa no només l’autoria sinó també la direcció musical. Es respira el seu humor i la seva ironia en les lletres de les diferents peces i això, als que hi anem per ells, ens encanta.
Tots els actors canten i ballen i molts d’ells fan canvis de vestuari a un ritme impossible, fins al punt que sent només vuit actors en escena, ens fa la sensació que són molts més els que apareixen al llarg de l’obra.
Un musical dinàmic, fresc i amb bon ritme
El ritme és fresc i dinàmic i l’humor, tot i el dramatisme de l’argument, fa que ens passi l’estona i no ens n’adonem. Les coreografies i les cançons són d’aquelles que et fan moure a la butaca, en conjunt ens ha semblat un muntatge molt rodó.
L’argument de Pares normals es desenvolupa al voltant de l’Aran, un noi de trenta anys que torna després de quatre anys als EUA per a comunicar una important notícia als seus pares, però, un accident inesperat, ho canviarà tot de sobte i l’Aran s’haurà de replantejar moltes coses per encarar el seu futur. Els pares de l’Aran són molt poc normals i ell sempre ha desitjat que ho siguin una mica més.
Una trama fluixa i amb personatges inversemblants
I no, no volem fer espòiler i no donarem més detalls, però, a partir d’aquí, es comença a teixir una trama molt absurda per parlar d’una cosa tan normal com els pares que no són normals, o sigui els de la majoria de nosaltres. Pares normals parla de temes molt bàsics i sempre vigents, com la maternitat, la mort, l’amor, i ens sembla que ho podria fer de forma que arribés més fàcilment a l’espectador si el guió fos més… normal?
No ens hem identificat gens amb els personatges dels pares tot i que els dos actors que els interpreten, Annabel Totusaus i Albert Pérez, ens han agradat, són dos cracks! Però és el guió el que no ens encaixa, de fet l’únic element que grinyola en aquest musical.
Tot i això, és un espectacle que creiem que val la pena anar a veure al Teatre Poliorama, amb un director com Sergi Belbel al darrere, de qui tots els que estan davant ens diuen que és com un pare, que estima el teatre i que sempre dona bons consells perquè tothom brilli i es trobi molt a gust i que tot ho fa amb un toc d’humor molt necessari quan l’estrés els envaeix.
- El que més m’ha agradat: tots els intèrprets, especialment la Júlia Bonjoch.
- El que menys: els personatges dels pares, totalment inversemblants. La imperfecció de la gent que estimem és el que els fa especials i únics, i, al cap i a la fi, a ser pares i mares ningú ens n’ensenya i tothom fa el que pot, ja ens ho diuen ells, així que, aneu al teatre a sentir-vos una mica més normals, precisament per no ser-ho!
Deja una respuesta