La Truita, al Poliorama, és un dinar. Un dinar que més d’un haurà viscut a casa. Un dinar on molta gent interactua i després passa el que passa: riures, baralles, afecte, discussions, secrets que exploten, reconciliacions, ràbia…
Una parella urbanita s’ha traslladat a un poble, després de la jubilació de la dona, per muntar un forn de pa ecològic. Un retorn a les arrels, a la terra. És l’aniversari del pare i han convidat les seves filles a dinar. La mare farà fricandó, un plat que li surt molt bé i que a tots els porta anys enrere. Un plat que és un punt d’unió.
Les filles van arribant, l’Adriana arriba amb la seva parella, en Samuel, i un nadó. I una truita que ha comprat una peixateria, de camí cap a casa dels pares, perquè ara és piscilactovegetariana i ella no menjarà fricandó.
La Mariona arriba amb en Juli i la seva filla, és la germana gran. El muntatge per escenificar l’arribada en cotxe, amb projeccions al fons i interpretació en escena, és un encert. Faltarà la Blanca, la filla petita, que està donant tombs pel món i fa mesos que no en saben res.
“Ja saps com és, ella!”
La trobada comença bé. Amb una mica de picabaralla per la truita i el fricandó… que sembla que acaba en no res. Però el no res és fals. Sota la tranquil·litat aparent hi ha una mar de fons que s’arrossega des de fa anys.
“Et trenques le banyes per imposar-los unes normes que ells no volen seguir i, des de que són pares, ens volen imposar les seves.”
Els retrets, la ràbia, la gelosia… tot esclatarà després de les postres. Esclatarà quan aparegui la germana petita, per sorpresa, amb la seva parella… la Talia, una noia que és farmacèutica i que mirarà les coses amb perspectiva, des de fora,
“Ara parlo jo!”
Una família com totes les famílies
La família és com totes. Plena d’amor i plena de retrets. Tots tenen alguna ferida, o més d’una, que no s’ha tancat mai que sortirà cada vegada que hi hagi una reunió familiar.
“Estic actuant en una peli dolenta, Blanca, així que t’aguantes i em dirigeixes.”
El ritme de l’obra és ràpid en les escenes familiars. Amuntegat. Molt realista. Tot i que, malgrat el caos, la direcció de Ferran Utzet fa que els diàlegs siguin clars i nets, que no es trepitgin. Els monòlegs dels personatges, que ens parlen de cadascú, de les seves ferides, tot i que són molt adequats, trenquen el ritme trepidant de les escenes familiars.
L’escenografia ens mostra el menjador de la casa rural: mobles rústics, parets rugoses… La paret del fons, gran, permt fer projeccions d’imatges en alguns moments del muntatge. La il·luminació es mou amb la història i amb el dia. Passa de molt lluminosa a llum de tarda, de vespre… però permet que els monòlegs es facin sota focus.
Interpretacions brillants
En aquest muntatge, sobre tot, hi brillen les interpretacions: Jordi Boixaderas, el pare; Júlia Bonjoch, Blanca; Marc Bosch, Juli; Sara Espígul, Adriana; Tai Fati, Talia; Miranda Gas, Mariona;| Arnau Puig, Samuel; Emma Vilarasau, la mare. És un muntatge completament coral, on tots hi tenen un paper important i tots, sense excepció, fan que el text agafi molta volada.
Totes les interpretacions estan fetes amb cura, amb mesura, sense exageracions… i el text permet que cadascun dels intèrprets tinguin un monòleg on mostren el seu talent. El text de Baptiste Amann fa que tots tinguin el seu moment de monòleg únic enmig del caos del grup.
Un text molt familiar
Però…, sí, hi ha un però… El text de Baptiste Amann, ens ressona, ens fa recordar alguna cosa… i és que el text, en la seva picabaralla entre pares benestants i fills amb retrets, ens recorda, en certa manera, L’auca del Senyor Esteve.
Un fill que retreu al seu pare que no pot ser artista. Unes filles que retreuen als seus pares que no tenen la vida que elles voldrien. Això sí, el que tenen, són els pares qui els ho ha donat. Uns pares que han viscut en temps amb molts canvis i s’hi han hagut d’adaptar com han pogut. Sense eines, sense instruccions. Unes filles que han viscut com si fossin úniques. El Ramon, el fill del Sr. Esteve, diu que farà estàtues “Jo en faré. En faré perquè ell pagarà el marbre”.
L’Adriana, la Mariona i la Blanca tindran la possibilitat de triar en la vida perquè el seu pare l’ha pagada. Només la mort, en ambdós casos, farà que la reconciliació sigui possible.
Barreja de comèdia i drama
La Truita, al Poliorama, és un text que barreja la comèdia i el drama, perquè ens mostra una família per dins. I dins les famílies hi ha comèdia i drama. Un text que gaudeix d’una bona direcció, de Ferran Utzet.
Un text que gaudeix, sobre tot, d’unes interpretacions boníssimes que us emocionaran, us faran riure, us faran enfadar-vos… us faran prendre partit ara per uns ara pels altres. Unes interpretacions que ens mostren que les persones no som ni blanc ni negre i que tenim molts matisos.
Valoració Kultureta
5 sobre 5
La Truita, al Poliorama, és un bon muntatge per veure que el teatre també és un bon retrat i que els autors en dibuixen molt bé. I que no hi ha res més saludable que riure’ns de nosaltres mateixos!
Deja una respuesta