En un moment en què l’educació està en crisis, Eu Manzanares escriu un text que posa el dit a la nafra. La Primera Llei de Newton ens mostra que tot allò que demanen els docents és necessari.
La Primera Llei de Newton, una obra sobre l’educació
En un institut d’alta complexitat (no es pot dir “conflictiu”), el claustre ha de decidir si aprova 4rt de l’ESO a l’Izan, un alumne que ha copiat tots els treballs de Física. Si aprova, serà contractat per un equip de futbol professional… si no, haurà de treballar amb la seva mare en mercats ambulants.
I, mentre discuteixen sobre això, es presenta a l’institut la mare de l’Izan, que exigeix un paper que demostri que el seu fill tindrà l’ESO. És l’única cosa que li interessa. És una dona amb una vida molt dura, amb poques perspectives de què el seu futur pugui canviar… l’únic que té és el seu fill i el futur del seu fill.
També hi ha la Blanca, una noia jove, periodista, que està en un any sabàtic i que ara fa d’influencer. S’ha presentat per fer un documental per mostrar l’institut i els seus projectes, pels que ha rebut un premi.
En escena hi veiem la Mònica, la directora, una dona que intenta mantenir l’equilibri enmig del caos. L’Adri, un professor jove que lluita per ser amic dels seus alumnes, perquè considera que ser proper és la millor manera de poder ensenyar. És qui ensenya Física. És a ell a qui l’Izan ha enganyat.
“- És la meva manera de ser un bon profe.
-Un bon profe o un profe que cau bé?”
La Teresa és una professora que porta més de 30 anys en aquest institut. Creu que s’ha de mantenir la distància entre alumnes i docents.
“La nostra feina no és ser col·lega dels alumnes.”
L’Adri i la Teresa són dues maneres d’enfocar la docència.
“No em facis cas que tinc la mania de dir.”
L’Izan és un noi de 16 anys que juga molt bé a futbol. Té futur en el futbol i sap que l’ESO és inassequible i no es planteja esforçar-s’hi.
Tots ells són allà per decidir el futur de l’Izan, i la Blanca hi és per documentar-ho.
Nelson Valente dirigeix molt bé el muntatge
Li dona ritme. Li dona vida. Les transicions entre escena i escena, passant del passat al present o bé d’un racó a l’altre de l’institut, es fan de forma ràpida, fent un molt bon ús de l’espai i, sobre tot, de la il·luminació. Un disseny d’il·luminació que ens fa mirar allà on vol en Nelson Valente, que ens guia i ens assenyala el lloc.
El text d’Eu Manzanares és molt còmic, però és molt dur. Ens mostra la realitat de molts instituts on els docents no només han d’ensenyar la seva matèria, també han de fer de psicòleg, entrenador, confessor, guia espiritual, jutge, policia, detectiu… I tot ho han de fer amb les institucions, el departament i les famílies en contra. L’Adri, la Teresa i la Mònica estan sols. Han de fer el que és millor per l’Izan però, facin el que facin, saben que els condemnaran.
L’Izan és un exemple més del fracàs de l’ESO. Però és que també ho és la Blanca. La Blanca és periodista, ha anat a la universitat i el seu vocabulari està al mateix nivell (o pitjor) que el de l’Izan. La diferència: ella té pares amb diners, que han pogut pagar-li l’escolarització… o li han pogut comprar el títol… l’Izan no té aquest coixí. Ningú no li comprarà el títol. Se l’haurà de guanyar.
“Literalment… buenu… total… “
Les interpretacions són estupendes
Totes: la Lua Amat crea una Blanca descol·locada, sense substància. En Dafnis Balduz és l’ Adri, el professor jove, entusiasta, optimista, que creu en la bondat de la humanitat… un futur docent amargat i cremat.
La Sara Diego és la mare Izan, una supervivent. Una dona que ha de lluitar sola en un món que només fa que posar-li obstacles. Sense cultura, sense un coixí familiar ni econòmic… l’única cosa que té són els seus fills, i lluitarà per ells amb ungles i dents.
La Rosa Gamiz és la Teresa. Una dona que porta 30 anys en el mateix institut, que ja ha vist de tot, que no creu en noves teories pedagogistes… que creu en la feina que fa. Fa anys va superar l’etapa de ser amiga dels seus alumnes. Lluita perquè tinguin una oportunitat en el món.
L’Anna Sahun él la directora, la Mònica. Una dona que ha de fer equilibris per mantenir els projectes de l’institut. Que ha de lluitar contra les institucions, les famílies, el claustre… que ha d’intentar fer el millor i, de vegades, el millor no existeix. En Max Vilarrasa és l’Izan. 16 anys i sense ganes d’estudiar.
Estudiar és una pèrdua de temps. Ho ha vist al seu barri. Ho viu al seu barri. Només el futbol li pot donar una oportunitat. Si la té, l’aprofitarà?
Els personatges no són ni blancs ni negres
En el temps que dura l’obra, veiem que tots tenen molts matisos. Ni l’Adri es tan idealista ni la Teresa és tan realista. I la Mònica és un grapat de contradiccions.
Eu Manzanares aconsegueix que tots siguin molt humans. Que no siguin una caricatura. Que pensem que coneixem algú com ells.
L’escenografia és un espai gran que, amb una taula i unes cadires, es converteix en la sala de professors… o el pati, o el passadís, o el despatx de direcció…
La Primera Llei de Newton és una comèdia que ens fa riure molt, per no plorar. Ens mostra la realitat de molts instituts. I ens mostra dos resultats que són el mateix: un fracàs educatiu, amb diners i sense. Les bones interpretacions, la direcció, el text… tot està muntat perquè passem una molt bona estona. Però, quan sortim del teatre, ens podem preguntar: és això el que volem? Un títol regalat o un títol comprat? Només això?
Valoració Kultureta
5 sobre 5
La Primera Llei de Newton és una comèdia sobre l’educació. No. No és una comèdia. És una tragèdia. Però l’Eu Manzanares li ha sabut donar l’embolcall de comèdia perquè, amb el riure, potser ens arribi tot millor. Perquè el que veiem en escena ens fa riure molt. El text està molt ben construït i els diàlegs són brillants… però, si hi parem atenció, ens adonem que, tot plegat, és molt tràgic.
Deja una respuesta