Un home ha mort a la muntanya. Un home està acusat d’haver-lo mort. El jutge l’interroga per esbrinar la veritat.
Quina veritat? Allò que va passar de debò? O la veritat processal que interessa al procediment?
“Ha estat mai a punt de dir-me-la (la veritat)?”
En escena, una taula i cadires. Al fons, projectada, una finestra allargada que ens mostra un paisatge assolellat. El jutge i l’home parlen. La seva conversa és intensa… parlen del que va passar a la muntanya.
L’home defèn la seva innocència. El jutge insisteix en la seva acusació. De tant en tant, l’home és a la seva cel·la. Aleshores, la imatge projectada és una finestra amb barrots i, de fons, se sent el soroll de la presó.
“Sempre és la mateixa nova història.”
Però el diàleg no es queda aquí
La conversa fa sortir la passió per la muntanya, el passat polític de l’acusat, la seva infantesa, els seus ideals polítics… tot surt perquè el jutge ho utilitza per muntar la seva acusació.
El combat dialèctic és intens, intel·ligent, brillant. Són dues persones preparades que saben emprar el llenguatge de forma molt acurada. Les paraules són precises. Assistim a un partit on hem de girar el cap d’un costat a l’altre, com en un partit de tennis ràpid i intens.
El text d’Erri de Luca està molt ben fet, molt ben escrit. L’home i el jutge no acaben d’aclarir mai res d’allò que va passar a la muntanya. Ho podem deduir? Podem treure’n les nostres conclusions però sempre en tindrem el dubte.
“Vostè i jo no tornarem a parlar mai més d’aquesta història.”

Lluís Soler i Bernat Quintana porten el pes del muntatge
L’home i el jutge. El vell i el jove. Dues maneres d’entendre la vida, la política, els valors. Dos homes que discuteixen en una sala d’un jutjat i, com dos isards a la muntanya, mesuren les seves forces.
L’Eduard Tudela, que interpreta l’advocat d’ofici i un cambrer d’un hostal, fa els dos papers de forma magistral: amb prou presència perquè el veiem, però prou amagat per no interferir en el debat dialèctic del jutge i l’acusat. Fer-se invisible en escena no és fàcil, i ell ho aconsegueix.
“Hi havia dos mascles que s’enfrontaven amb les banyes abaixades…”
La muntanya entra a la sala del jutjat i ja no en sortirà mai més.
En Ramón Simó ha agafat el text i li ha donat moltíssima força. L’escenografia elimina els elements superflus i deixa que la paraula ompli l’espai. Sense pujades ni baixades, amb una intensitat constant, el text ens va xopant de mica en mica. No cal que ningú cridi, no cal que ningú s’enfadi, no cal que ningú plori ni s’exclami… el diàleg ens himnotitza.

Crítica Kultureta
5 sobre 5
Impossible és un text brilant, amb interpretacions meravelloses que podeu veure a la Sala Atrium. Un muntatge on tot està pensat per gaudir d’una bona conversa, per poder seguir les pistes que ens deixa l’home, com en el conte del Ton i la Guida… i creure-les. O no.
Un diàleg intens, amb un llenguatge on les paraules són precises, acurades. On res no es diu a l’atzar. Un combat dialèctic brillant.
Impossible és allò que no passa mai, fins que passa.

Deja una respuesta