El retrat de Dorian Gray. Aquella obra que és molt actual i que Òscar Wilde va escriure al segle XIX. Tan lluny i tan a prop.
L’argument de l’obra és conegut: en Dorian Gray ven la seva ànima a canvi de no envellir. En el seu lloc, és un quadre seu qui envelleix i recull totes les marques de la vida.
En Marc Rosich ha fet l’adaptació del text
I, en un temps on tot es fa fàcil i mastegable, en Marc Rosich ha optat per fer una adaptació que, en la traducció al català, manté el vocabulari exquisit i precís de l’original.
Ha optat per conservar l’estructura, de vegades barroca, del text, les llistes d’adjectius, les paraules que ja gairebé no sentim. I això fa que, de forma gairebé imperceptible, ens traslladem al segle XIX. Al món de l’aristocràcia i dels cavallers del Londres del temps d’Òscar Wilde. El text és l’ànima del muntatge.
Àngels Gonyalons és Òscar Wilde
I a aquesta ànima li dona cos i veu l’Àngels Gonyalons que va ocupant el cos d’Òscar Wilde, de Lord “Harry” Wolton, Sybil Vane, Basil Hallward, Alan Campbell… l’Àngels Gonyalons transita de l’un a l’altre de forma suau, sense canvis bruscos, sense gesticulacions estranyes ni ganyotes. I sempre sabem qui tenim al davant.
Acompanya a l’Àngels Gonyalons un trio masculí format per tres veus boníssimes: Pau Blancafort, Pau Oliver i Jordi Vidal. Són els tres ajudants necessaris per muntar l’escenografia quan cal, o per fer de públic atent, o per fer de criat personal. Tres veus excel·lents. No són només un cor. Formen part de l’ànima del muntatge.
Jordi Cornudella posa la música de la peça
L’obra gaudeix de moments musicals creats ad hoc per al muntatge per Jordi Cornudella. No són cançons fetes a partir del text i recreades, són el text amb música.
El text és la base de les cançons i en Jordi Cornudella hi ha afegit veus i cors per donar-hi un eco, un ressó. Actuen com els quintets que es van posar de moda als anys 40 a la ràdio. Omplen, fan la melodia, segueixen la veu principal… creen harmonia.
Una bona posada en escena
L’escenografia és blanca. Mobles blanc. Una estructura blanca que simbolitza el quadre. Jocs d’ombres fets amb la il·luminació. Jocs d’ombres fets a través de les cortines. Tot és aparent. Res no sembla real.
Al fons, rere una cortina blanca que s’obre i es tanca per donar profunditat a l’escenari, un quintet de música que toca en directe. És el Leos Quintet, format pels violinistes Ernest Martínez Solà /Laura Urteaga, Sara Balasch / Laura Marin; Arabela Fernández / Oriol Tort (Viola); Nico Cobo / Eduard Raventós (Cello) i Alejandro Frankel / Iu Boixador (Contrabaix).
Música en directe. En rigorós directe. La música de Jordi Cornudella dona emoció a l’acció. La música és un fil conductor que, per sota del text, va donant color al muntatge.
El vestuari ens mostra una Àngels Gonyalons amb pantalons, armilla, jaqueta i corbata fosques. Camisa blanca. En alguns moments, els seus ajudes de cambra li porten unes bates luxoses, orientalitzades, per mostrar-nos a Lord Harry, l’hedonista que gaudeix del color de la vida perquè pot fer-ho.
Els valets, el cor, duu una barreja de roba que ens recorda, per un costat, nens petits amb pantaló curt… i, per l’altre, homes acabats de fer, amb l’armilla vermella i les lligacames.
La interpretació de l’Àngels Gonyalons és esplèndida
Ella sola porta sobre les espatlles tot el pes del muntatge. I ho fa amb talent, amb mestria. Passa de la narració neutra, a la ràbia, a l’alegria, al cinisme, a la tristesa… gairebé només amb la veu. Els gestos són mesurats, elegants. Tot està pensat al detall. Fins i tot, la ironia que flota en tot el muntatge des del principi.
Valoració kultureta
5 sobre 5
El retrat de Dorian Gray, al Teatre Romea és un muntatge excel·lent en tots els aspectes. Un muntatge que és un regal per al públic perquè no estalvia res. Ho dona tot. Un bon text, una bona direcció, bones interpretacions i música en directe. Tot són bones raons per anar-hi.
És un muntatge excel·lent perquè fa servir un text de finals del segle XIX per mostrar-nos que no ens hem mogut gaire: en Dorian Gray fa servir un quadre per mantenir un aspecte jove i bonic… ara es fan servir filtres a les xarxes. Fet i fet, també ens hem venut l’ànima al diable.
Deja una respuesta