El 2017, Felipe Cabezas va agafar El Rei Lear, de Shakespeare, i li va donar la volta per explicar-nos la clàssica història des d’un altre punt de vista: el del seu bufó. Curiosament, gairebé deu anys després, el monòleg segueix omplint la Sala Fènix, intacte, sense cap modificació i sense haver perdut ni una gota de vigència.
Per als qui no conegueu la història: El Rei Lear, en l’ocàs del seu regnat, decideix repartir el regne entre les seves tres filles, les quals actuen segons els seus propis interessos. A partir d’aquí, el rei, dominat per la traïció i la venjança, s’enfonsa en la bogeria mentre les seves filles es barallen pel poder.
Però en l’adaptació de Cabezas hi trobem un gir arriscat però que ha sabut com guanyar-se el públic: una història narrada per un bufó que fa l’ullet a les problemàtiques contemporànies i que ens emmiralla en el segle XVII, teòricament molt llunyà de la nostra realitat, però que lliga a la perfecció amb els temps convulsos actuals.
El Bufón del Rey Lear és una adaptació lliure i mordaç
És sorprenent veure una sala de teatre, com la Sala Fènix, plena un vespre de dijous d’estiu. Però no és estrany si vas a veure una obra que porta gairebé una dècada triomfant en cartell, com El Bufón del Rey Lear.
Felipe Cabezas, creador i únic actor, ens porta una nova versió del clàssic de Shakespeare: lliure, punyent i com a crítica de les problemàtiques contemporànies.
Els bufons, al llarg de la història, han estat personatges d’entreteniment, singulars, còmics i satírics. En aquesta obra, el bufó es riu de tots i de tothom, però, de tant en tant, ens dona una clatellada de realitat per demostrar que el món en què vivim no és tan diferent del que ens explica.
La versió de Cabezas ve carregada de referències a l’actualitat, on la història secundària ens acaba portant fins als nostres propis maldecaps: el paper de la reialesa avui dia, els conflictes polítics i les eternes lluites de classe. A l’obra també hi trobem alguna picada d’ullet a la precarietat i als temps difícils que travessen els actors.
Així, el monòleg es converteix en el vehicle que fusiona la història del Rei Lear amb la nostra realitat social, una combinació que Cabezas ha sabut construir i explicar amb molt d’enginy.
Un muntatge petit en format, immens en escena
Aquí no hi ha grans decorats ni artificis innecessaris. L’atrezzo és mínim, però està molt ben aconseguit: una màscara (a càrrec d’Anna Chwaliszewska), un bastó o un gest són suficients per fer-nos creure que tenim davant un rei, una filla malvada o un actor extenuat.
L’obra, tot i que és de petit format —en un espai reduït i amb un únic personatge en escena—, es fa gran gràcies a l’enginy de l’actor per fusionar tots els elements amb una forta crítica a la situació política actual, a la monarquia i als eterns conflictes de poder, tirania i venjança.
A El Bufón del Rey Lear hi trobem moments de tot: tragèdia, crítica i tensió. També d’intimitat amb l’autor —quan el bufó es desmaquilla— i d’altres d’hilarants, com l’escena en què l’actor analitza l’escena que ell mateix ha escrit mentre la representa. Un dels moments més còmics i enginyosos de tota l’obra.
La interpretació de Felipe Cabezas és excel·lent
Però el que fa guanyar a l’obra una medalla d’or és la interpretació brillant que fa Cabezas davant d’un text i un muntatge d’aquestes dimensions. La facilitat que demostra per saltar d’un personatge a l’altre amb un únic element, com és la màscara, és sorprenent.
També ho és la naturalitat amb què connecta l’època contemporània amb la clàssica i com passa de bufó a actor a través del maquillatge i del desmaquillatge.
És d’admirar, també, l’energia que desprèn en tot moment i l’impressionant control físic que demostra per representar i diferenciar tots els papers del monòleg, així com l’ús de les màscares, una tècnica que requereix molta precisió i de la qual Cabezas demostra que n’és un expert.
El resultat que sorgeix del talent i la sensibilitat de l’actor és una obra de molt pes, dinamisme, originalitat, captivadora i encertada. És ben cert que adaptar un clàssic com aquest i portar-lo als nostres dies no és feina fàcil, però Cabezas ho ha sabut resoldre amb èxit.
Valoració Kultureta
5 sobre 5
El Bufón del Rey Lear no és una representació del clàssic shakespearià. Tampoc és una comèdia en la seva totalitat, encara que més d’un riure se t’escapa. És una crítica. Una crítica que et parla de tu a tu, sense embuts, i on es nota que cada detall ha estat curosament treballat.
El text està molt ben adaptat i s’hi nota la mà de l’actor, plena de missatges amagats. Un brindis pel Rei Lear, pel seu bufó, per Shakespeare i per Felipe Cabezas!
Deja una respuesta